Una aproximació a La pell fina

“Una piel provoca el choque del universo
consigo mismo.”

JUAN GELMAN

Expiar ànsia, imprimir fascinació, potser. Mirar de dir alguna cosa al marge de la vanitat. Qui sap pas. Dir-la, malgrat tot. Ni que sigui per defecte. Prendre, fondre. Reciclar el regal, treure la pols de la motxilla. Rescatar veus que acaben sent la pròpia, cas que n’hi hagi. La pell fina. Un intent. Valgui com a exercici d’estil, també. El joc de trobar-se per perdre-s’hi i trobar-s’hi com una certesa retòrica que pren la forma d’espiral, com un blablabla fet mantra que acompanya, com esprémer el drap humit per cassolar-ne les últimes gotes. Tractar el lector amb respecte, temptar-lo, burxar-lo, convidar-lo a tornar. El mateix respecte amb el que tractem el desfici, per exemple. La pell. El món, un mirall finestra de la mida dels ulls. Un intent de captar la mirada. Voler ser entès. Voler explicar una manera de caminar mostrant una fàbrica de sabates. Un intent. Merda o desfeta, miracle o allò de la solitud inconsolable, constatar el Món per d’alguna manera (trans)vestir-lo. Perquè diguem que el rés que avui dia omple l’ànima és fet especialment d’objectes, així que ella, l’ànima, el mite, no hi cap. I el contra-mite, allò que resta, tendeix a horror vestit d’etiqueta. I malgrat tot la pell fina com el pinyol de Déu que va i ve. I més que Déu o Déus, anar i venir. Un intent. Que la veritat –l’aprehensió, la potencialitat d’allò que pot ser viscut- no acabi sent de la mida de l’autor. La perversió com a sublimació del romanticisme. L’empatia com un estat natural. Sentir la paraula “expert” i tremolar una mica. La pell fina, una frontissa, un sedàs una mica a lo Cronenberg, grinyol que fa de cau i que comporta la despulla corresponent. Obrir la porta tot just per deixar entrar el vent i la flaire de no saber què passarà. Que allò entredit no sigui només un pensament que va per la vida de satèl·lit independent, que no sigui només un pensament –que és discurs i que com a tal ens precedeix- que creiem que ens pertany pel fet que tenim interrupcions de fluxos neuronals i curtcircuits que anomenem idees. Que tendeixi a invocació, ni que sigui utilitzant pronoms. D’un mateix, per exemple. No cal anar lluny. I més que escriptor, escriure. Reformulació de mites i identitats imposades, potser. La pluja i el vent i el sol que diuen la pedra, que són els que al capdavall perpetren la forma, fotografia de la gravetat. Prendre perspectiva, fer d’apuntador. Recollir la cita. Allò de que la gana no menteix, allò de que tenir-ho tot també pot ser una autopista al buit. Sistemàtica de l’ànsia i l’avorriment, un trobar a faltar prenyat de somnis. Allò altre de “no puc callar i alhora no puc dir”. I escriure. Alteritat recargolada. Simulacre que possibilita realitats, el miratge del llibre com el perfecte horitzó, portàtil, el full en blanc com una vèrtebra de la princesa del fesol àvida de la llum negre del sexe, (el sexe aquí s’equipara, ni que sigui tangencialment, a allò del món com a voluntat i representació), sexe que quan no, muta a la pensa i psicomatitza l’estat d’ànim al paisatge. La vèrtebra que calla i, mentrestant, és clar, el flux medul·lar no para. Jo què sé. La nafra i el goig. Sobre el dolor, allò d’Andreu Vidal: “Els motius del seu patiment eren ridículs, però el seu dolor era gran, net, reconfortant.” Sobre l’alegria, un vers d’Octavio Paz: “El olvidado asombro de estar vivos”. Al capdavall, sempre és el mateix. Les cares de la moneda dringant a l’aire com pol·len i els somnis a les cames o en la mirada d’algú o en el fem a l’espera del desglaç. Que la natural cursileria als llavis no ofegui la boca. Captar el so, digerir la melodia: una arpa, un cervell-antena, o un pont de Millau al ventre. Deixar que l’acte reflex ho faci desinteressadament i, en acabat, obsessió. Tornar-hi i tornar-hi i saber plegar. La resta com un tòtem que es revela en el nostre fer tard com a principi. Quedar-se en l’intent. L’esplendor de la ruïna explicant la història paral·lela del Món. Ser tot just un Home. Un intent. Testimoniar, filies, fòbies, pluja damunt el suïcidi d’Ixtab, llavis que van com ocells folls abans de la tempesta, buscar no trobar-se i fer-hi la casa. Buscar aquella cosa que l’autor no s’ha dit encara i que no, i que acaba convertint-se en vici. Una màscara que doni forma a l’alè. Escriure. Una promesa. I no saber què passarà. Escriure. Escriure. L’autor no hauria d’escriure això. Que la ‘poesia’ el dispensi. Si cal dir alguna cosa que la digui, en tot cas, allà.

Ramon Boixeda

Expiar ànsia, imprimir fascinació, potser. Mirar de dir alguna cosa al marge de la vanitat. Qui sap pas. Dir-la, malgrat tot. Ni que sigui per defecte. Prendre, fondre. Reciclar el regal, treure la pols de la motxilla. Rescatar veus que acaben sent la pròpia, cas que n’hi hagi. La pell fina. Un intent. Valgui com a exercici d’estil, també. El joc de trobar-se per perdre-s’hi i trobar-s’hi com una certesa retòrica que pren la forma d’espiral, com un blablabla fet mantra que acompanya, com esprémer el drap humit per cassolar-ne les últimes gotes. Tractar el lector amb respecte, temptar-lo, burxar-lo, convidar-lo a tornar.