Rèquiem

En veure la fotografia d’uns maquis torturats i assassinats pels nazis, el jove poeta Philippe Jaccottet (Moudon, Suïssa, 1925) va revoltar-se i, com un clam de denúncia, va escriure tot seguit un Rèquiem, que va publicar-se al 1946. En ell, com és lògic tant pel context històric com per l’impuls vital d’algú de vint-i-un anys, la veu del poeta eleva al màxim el seu to elegíac per denunciar l’horrible crim que significava capolar el present i el futur d’aquella forma monstruosa. Els versos del llarg poema descriuen la pèrdua del temps de la joventut, els signes que anuncien temps de mal averany, la pressió sobre les antigues estructures. I el futur, que queda en l’incert: “No hi haurà més nits./ Demà tornaré a veure aquest desori de morts,/ aquests ulls sagnants oberts damunt bressols de blat/ on tu no tornaràs mai més!”

En el llibre Jaccottet s’interroga sobre la possibilitat d’una paraula poètica enfront la mort. Després del Rèquiem, l’obra del poeta continuarà cercant un dir més pur, menys encelat, i arribarà a rebutjar aquest llibre, fins que no serà reivindicat uns anys després pels amics del poeta. L’edició catalana, per si calia, reivindica aquest Jaccottet primerenc perquè l’obra és tot, i en aquest llarg poema hi trobem, sens dubte, els elements que configuren una de les obres poètiques més fascinants de la poesia europea de la segona meitat de segle vint.

Antoni Clapés