LLUM DE GANIVET

AMOR ÉS QUE TU SIGUIS EL GANIVET
AMB QUÈ EM BURXO L’ÀNIMA

—Arnau Pons—

Amb el títol del meu darrer llibre de poemes, Llum de ganivet, he volgut al·ludir a la novel·la de David Grossman Tu seràs el meu ganivet, un títol que remet, al seu torn, a una frase de Kafka treta d’una de les seves cartes a Milena: «Amor és que tu siguis el ganivet amb què em burxo l’ànima». És sota el signe de la relació epistolar i de l’adulteri que he volgut situar, doncs, els meus últims poemes, o, més concretament, de la correspondència entre dos amants que mantenen una relació secreta en l’àmbit exclusiu de les paraules. En l’amor —i amb el llenguatge— l’altre pot esdevenir un instrument tallant que serveix per a la introspecció d’un mateix. S’accedeix a la part més fonda del jo a través d’una relació arriscada i sensual amb el tu. Perquè l’altre afirma, en certa manera, un tipus fonamental de separació. I la llum sorgeix, ben viva, quan la distància s’instal·la com una cosa necessària. El jo que escriu contempla aquests poemes més íntims o personals com si fossin flors boscanes que ha calgut collir per assecar-les i desar-les entremig d’uns fulls de diari agafats a l’atzar. En el llibre, aquests textos apareixen sota una forma concentrada, com a petites reflexions, epigrames o aforismes sobre el dolor humà de què som testimonis cada dia, impassibles o impotents. Gairebé com en el film de Luis Buñuel, l’àngel exterminador obliga la parella d’amants a romandre confinats dins la mateixa habitació. Fins que l’excés d’intimitat els empeny a dir-s’ho tot salvatgement.