Aspectes de la poesia catalana de la postmodernitat

Una de les definicions més acceptades del terme «postmodernitat» és la que el considera el nom d’un període històric, aquell que segueix el de la modernitat. Si la societat sorgida de la revolució industrial va produir una cultura moderna, la transformació d’aquella en una societat postindustrial donà lloc a una cultura postmoderna. És la pròpia d’Occident des dels anys seixanta del segle XX. Els seus principals condicionants han estat: l’aparició de nous costums de producció i consum cultural, l’augment infinit de l’emissió d’informació i la desintegració de les estructures que permeten articular-la en relats representatius socialment compartits. Això ha fet impossible l’aparició de panorames generals prou comprensius de la cultura de les darreres dècades, o de parts àmplies d’aquesta, com ho poden ser el gènere poètic o el narratiu. Aspectes de la poesia catalana de la postmodernitat és el primer llibre català que s’enfronta obertament a aquesta problemàtica.

De fet, dedica el primer capítol, «Notes per a una (des)construcció de la història de la poesia catalana de la postmodernitat», a analitzar les dificultats amb què ha topat la literatura catalana postmoderna a l’hora de representar-se en els discursos històrics d’arrel moderna.

Així, des de la consciència de la situació conflictiva en què es troben els intents d’articular una història de la poesia postmoderna, els altres dos capítols del llibre construeixen una visió general de la poesia catalana dels darrers quaranta anys. Ho fan tot traçant els recorreguts d’alguns dels seus protagonistes i dels principals aspectes que en situen l’obra com una part de la cultura i de la societat postmodernes.

El segon capítol, «Els anys setanta, un nou començament per a la poesia catalana», fa un repàs a les trajectòries individuals i a les activitats de grup de diversos poetes apareguts en la dècada de 1970 o poc abans. Se’n mostren les semblances, les diferències i els camins que han seguit. D’aquesta manera fixa alguns dels processos que van començar a construir la institució poètica postmoderna de manera diferent a la moderna. Foren processos que s’aprofundiren i s’ampliaren al llarg de les dècades següents, tal com analitzen, també, les darreres seccions del capítol.

Finalment, el tercer i últim capítol, «Tres poetes i el seu temps: Pere Gimferrer, Joan Navarro i Víctor Sunyol en la poesia catalana de la postmodernitat» ressegueix detalladament la carrera de cadascun d’aquests tres poetes i la posa en relació a les d’altres contemporanis seus. En té en compte tant la poesia, com els textos crítics, les traduccions o altres activitats culturals. S’hi fa palès que la lectura atenta, documentada i rigorosa de la poesia continua essent, encara avui, un mitjà de coneixement capital de la cultura, la història i la condició humana.

Jordi Marrugat